PORCIOLITIS A SANT SADURNÍ

[JPC]

PORCIOLITIS A SANT SADURNÍ

Ja m’estranyava que no ens arribés al poble la pandèmia del segle . Per fi ens ha tocat rebre.

“Porciolitis” és com dir “especulació urbanística” a major glòria de promotors, constructors i requalificadors de terrenys no urbans en urbanitzables. Rotllo Nunyes&Nabarro amb Gil&Gil.

A can fanga ja la vaig patir de la mà d’en Porcioles Primer (franquista) i d’en Porcioles Segon (en Clos) del PSOE-PSC. En Pasqui deunidó si ho era, però només ho va perpetrar quan l’olimpíada.

Parlem de Sant Sadurní.

El Pim, Pam, POUM!!! Ha deixat anar les seves càrregues explosives:

Creixement de població a l’engròs, creixement d’habitatges al pur estil porciolenc, promoció de l’abús del cotxe, creixement del polígon industrial i... la grossa!!!, el Parc del Cava.

Llegiu-lo. Aneu a l’ajuntament o al Casal d’Entitats i llegiu-lo a fons. No té “desperdici”.
Sant Sadurní està sentenciat a deixar de ser la vila que coneixem i ens agrada més o menys. Va acceleradament a perdre la seva identitat i incorporar-se a la resta de grisos satèl•lits del gran barcelonès.
Això, als promotors, constructors, especuladors, empresaris i inversors, els va perfecte, “a ou”.
A la gent del poble, els veïns de “a peu”, ens anirà com una puntada de peu al plural d’ou.

Confiava en en Solans però ara tinc els meus dubtes.

Si ara anem fluixos de serveis (seguretat, sanitat, ensenyament, residències d’avis, mobilitat, neteja, trànsit, aigua, sanejament, espais verds, equipaments, etc., etc.), imagineu-vos amb aquest creixement que ens volen colar.

Quant al “parc del cava”, que s’ho facin mirar.
Amb el pretext de treure les caves de dins la vila, amb la intenció de substituir-les per habitatges, practiquen el clàssic engany dels trilers de la Rambla de can fanga. Trec d’aquí, poso allà i aleoop!!!, la boleta desapareix i, poble, t’has quedat sense el sòl i sense patrimoni.

Algú que cregui en la sostenibilitat ha reflexionat mínimament en aquest invent que ens volen imposar?

El sòl municipal no és patrimoni dels okupes temporals de l’alcaldia (bipartits, tripartits i engendres variats). El sòl municipal és patrimoni dels vilatans i només d’aquests. Nosaltres hauríem de decidir en plebiscit, assemblea, democràcia directa (us sona el nom?), referèndum, digueu-li com vulgueu, sobre el seu ús i destí.

El sòl on s’edificaria (espero que no) el “parc del cava”, poden ser vinyes, pot ser sòl municipal, pot ser sòl agrícola, pot ser sòl privat, etc. M’és igual.
En qualsevol cas, s’haurà de requalificar i això mai és bo. Sempre es fa trampa més o menys legal. Sempre perden els no promotors. I desprès mai es pot fer marxa en darrera. Allà queda el desastre per a tota la vida.

No es podria edificar en lloc de les cases mig en ruïnes que hi ha al nucli urbà abans que es converteixin en "pisos pastera"? No es podrien enderrocar els edificis fets pols que hi ha per tot arreu i fer cases noves de tres plantes amb cara i ulls?
Així no caldria expandir més els límits del poble i aprofitaríem per embellir una mica el deplorable aspecte que oferim a molts carrers i carrerons.

Per no parlar de l’ampliació de l’aparcament de l’estació de Renfe, promocionant l’abús del cotxe pel mig del poble en detriment de l’ús del bus urbà. Tingueu en compte que a can fanga ja no hi va ningú en cotxe des que l’Hereu va inventar les zones verdes i blaves.

Tampoc han de ser els pressupostos i el sòl de Sant Sadurní els que carreguin amb un aparcament que utilitzen molts municipis veïns. Si es fa (espero que no), que paguin la seva part corresponent, com en una comunitat de veïns d’escala.

En qualsevol cas, que la gent s’acostumi a utilitzar el bus, la bici, les cames o a compartir el cotxe amb els que hi van a la mateixa hora. Diàriament veig com la major part dels cotxes arriben a l’estació amb un sol ocupant.

Proposo una mini enquesta per trobar-li un nom políticament incorrecte a l’invent del “parc del cava”.
Proposo “cagaparc” (nom tan català com el cagatió).

Ja tornaré una vegada i una altra sobre aquest mateix tema del cagaparc. Ara es tracta de fer al•legacions al POUM (només tenim dos mesos), manifestar-nos, demanar explicacions, demanar responsabilitats i intentar humanitzar-lo.
Al menys no els ho posem fàcil, com quan l’AVE.

Properament publicaré un model d’al•legació per al POUM on cadascú podrà afegir, treure o canviar el que us convingui i presentar-ho al Registre de l’ajuntament. Se’ls girarà una mica de feina, la qual cosa és positiva i no està de més.
No servirà de gaire perquè ho tenen coll avall, però no podran dir que ningú a fet objeccions al POUM.

Ja m’estranyava tant interès dels politiquets per formar govern com fos i pactant amb qui fos. Ara ho entenc.

http://joanpes.blogspot.com/

[JPC]

PUBLICAT A LA FURA

Es desencalla la construcció de 56 pisos socials de lloguer a Sant Sadurní
El Ple de l’Ajuntament ha aprovat per unanimitat un conveni amb el Departament d’Habitatge de la Generalitat per a la construcció de 56 pisos de protecció oficial de lloguer a la Triola. El tema s’ha desbloquejat després d’un any de negociacions en què l’Ajuntament reivindicava sense èxit la cessió sense cost d’un local de 400 m2 a la planta baixa, per fer-hi un equipament municipal. Finalment, però, la Generalitat ha acabat cedint.

[JPC]

DEBAT PENEDÈS

No hi ha manera

Posted: 04 Jul 2008 04:56 AM CDT

Macaben denviar l'informació de les ARES Àrees Residencials Estratègiques: un programa de la Generalitat per construir habitatges públics i al Baix Penedès se'n construiran prop de 2.500 entre Calafell (400) el Vendrell (400) i Santa Oliva (1.750).

La necessitat dhabitatge assequible és la raó fonamental daquesta política. Per tot Catalunya shan de construir uns 100.000 habitatges. Aquí, a més, li donen un altre argument a favor: la crisi del sector de la construcció genera atur i la construcció daquests habitatges ajudarà a suavitzar el nombre daturats, diuen.

Segons com però, l'efecte pot ser contrari. L'arribada de 2.500 noves famílies portarà sota el braç noves demandes de llocs de treball i de serveis, afectant la ja desmembrada societat baix penedesenca. Fent una valoració somera tindríem que aquests 2.500 habitatges nous al Baix Penedès, amb una mitjana de 3 membres per família dels quals un o dos són laboralment actius, generaria una demanda de llocs de treball d'entre els 3.000 i 4.000. Tot i que en principi moltes de les famílies vindrien amb la feina dorigen, l'experiència indica que la tendència és la de buscar feina a prop del lloc de residència. Un peix que es mossega la cua.

D'altra banda una economia basada en el sector de la construcció no és desitjable per a cap territori ja que aquest necessita, per desenvolupar-se, consumir molt de sòl ningú en parla però el sòl és més escàs que laigua, ja que és limitat i no es pot importar per tan hauríem de pensar-ho dues vegades què hi posem a sobre, si el malbaratem ja no podrem tornar enrere. Amb la situació actual una tercera part de la comarca està ocupada o previst ocupar per urbanitzacions cada acció sobre ell hauria d'anar acompanyada del predomini de la qualitat sobre la quantitat.

Els que promouen la necessitat de construir habitatges massius a casa nostra demostren el cinisme o la ignorància dels qui no tenen cap consideració en vers el territori i la seva gent. O potser pensen que tot això es podrà resoldre amb l'avinguda del CIM/LOGIS. Llavors ja serem tants i el paisatge s'haurà transformat tant que no vindrà d'aquí!

[JPC]

PUBLICAT A LA FURA

Copons se suma a la reivindicació de la vegueria del Penedès
L’Ajuntament de Copons ha aprovat per unanimitat dels seus regidors (els set del grup Progrés Municipal) adherir-se a la reivindicació de la vegueria del Penedès. Ara són 23 ja els municipis de l’Anoia que demanen pertànyer a la vegueria penedesenca.

[JPC]

ELS TARATS "MENJA FLORS - CUMBAIÀS" MAI HAN PENSAT EN AIXÒ. EN TOT CAS, COM QUE HI VIUEN, HO DEFENSEN.

PUBLICAT A EL PERIODICO

Urbanizaciones 'inurbanas'
• La mayoría de zonas parceladas tienen poca calidad urbana y una baja pertenencia territorial


MARTÍN TOGNOLA RAMON Folch*
Este hombre urbano se ve fácilmente embaucado por cualquier promotor sin escrúpulos que le vende una parcela empinada, mal orientada y sin agua donde, no por nada, el hombre rural nunca levantó edificación alguna. Por eso crecía en ella el bosque, y es por ese conjunto de desgraciadas circunstancias por lo que ahora el hombre urbano, codiciando el bosque, contribuye a destruirlo levantando una mala casita en un lugar bello para ver, pero incómodo para vivir".
Hice estas expeditivas consideraciones en un montaje audiovisual con guión conjunto de Manuel Cervera y Rafael Balada. Se llamaba L'home i la natura. Hoy tal vez se llamaría Les dones i els homes i la natura, aunque el nombre sensato seguramente debería haber sido Els humans a la natura. A la vista está, pues, que tiene años. Muchos, más de 30: es de 1977. Era uno de los materiales generados por la Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura Catalana. Lo cito ahora porque, a pesar de su tono encendido, propio de la época y de mi edad de entonces, describe una realidad que bien poco ha cambiado tres décadas después.

TAN POCO, que el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya acaba de aprobar --ya era hora-- un anteproyecto de ley de mejora de urbanizaciones con déficits urbanísticos. Más claro, imposible. Si una urbanización tiene tantos déficits urbanísticos que precisa una ley correctora es que no es una urbanización. Pues en tales condiciones tenemos algunos centenares de ellas. Centenares de urbanizaciones inurbanas con 30, 40 y hasta 50 años de impávida trayectoria. Una vergüenza.
El anteproyecto de ley parte de la constatación de que en Catalunya hay unas 2.300 urbanizaciones, de las que 400 ocupan suelo legalmente no urbanizable. Digo legalmente, porque gran parte de las 1.900 legales ocupan suelo lógicamente no apto, tampoco, para la urbanización. Solo un par o tres de centenares, a lo sumo cuatro, están donde pueden estar, si aplicamos una buena lógica territorial y urbanística, atendiendo criterios de pendiente, cubierta vegetal, conectividad, orientación cardinal, etcétera. Baste pensar que hay unos 900 municipios en Catalunya: tocan a casi tres urbanizaciones por municipio, un despropósito.
Los promotores de la época compraban suelo rústico por hectáreas, le metían cuatro viales mal asfaltados y lo vendían a tanto el palmo cuadrado. Vendiendo a 50 tan solo la mitad del suelo que habían comprado a uno, los promotores se enriquecían, claro está. Un negocio redondo. Las acometidas de agua y electricidad, el alcantarillado, la depuración de aguas residuales, la recogida y tratamiento de residuos y otros componentes básicos del proceso urbanizador eran elementales, insuficientes o sencillamente inexistentes. Eso amén de lagunas oceánicas en la fisiología urbana básica: densidad mínima deseable, transporte público, accesibilidad, equipamientos comunitarios, etcétera. Por eso buena parte de esos espacios urbanizados permanecen sin edificar.
Llamamos intensidad energética a la relación entre la energía consumida por un sistema económico y el PIB generado. De igual modo, podríamos hablar de intensidad territorial. ¿Cuánto territorio urbanizado tenemos para generar el PIB que generamos? Nuestra intensidad energética es inquietantemente alta (demasiada energía para tan modesta producción) y aumenta, en tanto que la media europea es menor y sigue bajando. Con la intensidad territorial, más de lo mismo. En los 900 núcleos municipales compactos (en la práctica, en los 400 mínimamente grandes) viven 6,5 millones de personas; en las 2.300 urbanizaciones, solo 625.000. Una intensidad territorial demasiado alta.
Los conflictos territoriales que de ello se derivan son considerables porque, más aún que las clamorosas deficiencias en los servicios, las urbanizaciones adolecen de un grave problema de concepto. Su baja densidad y su alta dispersión distorsionan la movilidad: alta demanda viaria, muchos coches llevando poca gente y grandes consumos de gasolina (que inciden sobre la alta intensidad energética...). También generan serias dificultades de gestión municipal sobre un espacio urbanizado demasiado extenso (alumbrado público, recogida de residuos, etcétera). Podríamos seguir con la baja cohesión social, con la falta de identificación de los parcelistas con su municipio o con la problemática de los fuegos forestales, pues muchas de las parcelas, inadecuadamente inmersas en pleno espacio forestal, son un quebradero de cabeza cuando se declara un incendio.
POR TODO ELLO pienso que el aspecto más interesante del anteproyecto de ley es la puerta que abre a una reducción del espacio urbanizado, al menos a costa de las parcelas aún no construidas. Creo que deberían plantearse reagrupamientos y compactaciones. La esencia del urbanismo, al fin y al cabo, es concebir y financiar mecanismos para hacer posible este tipo de cosas. Son las que lleva a cabo cualquier plan parcial reagrupando tenencias y repercutiendo costes y beneficios marginales. Me parece muy bien que los poderes públicos traten de ayudar a los parcelistas para que vean superadas las deficiencias en sus falsas urbanizaciones, pero más necesario todavía me parece reducir nuestra exagerada intensidad territorial. De lo contrario, no pasaremos de legitimar el despropósito y de subvencionar su mantenimiento.

*Socioecólogo. Director general de ERF, miembro de la Comissió d'Urbanisme de Catalunya.